Ja era hora!

Recordo les tranquil·les tardes a casa del avis amb carinyo, però també recordo quan l'avi posava la tele per veure els toros.....jo era petita i no podia entendre el que veia, un munt de gent cridant a la plaça i un home clavant punxes a un animal, esperonant-lo amb la capa vermella per obligar-lo a atacar. Jo només veia un animal espantat, patint i ple de sang, no podia entendre als que aplaudien i cridaven contents, no podia entendre que clavar una espasa per matar al brou en mig de crits d'alegria fos Art......... i ara de gran tampoc ho puc entendre....
Per això avui  he aplaudit quan he escoltat la noticia de que Catalunya prohibeix les curses de braus i m'alegro de tot cor.

Tots aquests quadros son del pintor barceloní José García Ramirez

Noves tecnologies

Tots saben que estem en una era en la que les noves tecnologies avancen cada segon, quan surt un producte nou al mercat al cap de dos dies ja està passat de moda i a la que et despistes quan escoltes una conversa de jovenets sobre aquest aparells que fan de tot, ja no saps de que estan parlant.
Però hi ha coses que no canvien per molts anys que passin, gestos que fem sense adonar-nos de tant quotidians com son, accions que feien ja les nostres avies i mares i que ara fem nosaltres i que faran els nostres fills i filles........ coses tant normals com posar fulls de diari a terra després de fregar el pis.
Quantes vegades ho he vist fer a tanta gent diferent i quantes vegades havia jugat amb aquests papers!, amb aquests camins improvisats que es convertien en ponts sobre un cabalós riu, en passarel·les salvadores dins castells tenebrosos o en fantàstiques pistes de patinatge...... per desesperació de la mare.

Nancy

Aquests dies en els que els canals de televisió ens martiritzen amb centenars d'anuncis de joguines he recordat una de les que em va acompanyar en la meva infantesa......què diferent era tot a les hores .....

Una de les meves nines preferides era la Nancy, en tenia una i no set o vuit com la majoria de nenes d'ara que tenen un munt de Barbies.


La meva Nancy anava amb mi a tot els llocs, a la platja, a la muntanya o a jugar a casa de la veina i la meva mare li havia fet vestidets per cada ocasió, fins i tot una disfressa de la novia de Sandokan :)

Ara tenen tantes nines diferentes que la majoria acaben en el fons d'un calaix totes despentinades i mig despullades perdent tot el glamour que porta la novetat.

Aquesta nina va ser desbancada per la Barbie però per mi la meva Nancy, la millor!

Sabors del passat

Hi ha olors i sabors que et porten records, alguns bons i altres dolents. En aquest cas han estat bons, de joventut.... records del passejos pel camp després d'un matí de pluja estiuenca, respirant la frescor de la tarda, sentint l'olor a terra mullada i a herba humida i recollint i menjant móres entre rialles i esgarrinxades.

Primavera a la Boca de la Mina

Avui hem fet un passeig familiar per la Boca de la Mina de Reus i hem tingut una agradable sorpresa, l'indret ha estat arreglat, netejat i pintat i hi han posat unes taules de fusta amb bancs per poder passar una bona estona a la fresca.

L'àvia Roser feia molt temps que no venia i ha estat molt contenta de veure la mina tant ben arreglada (esperem que duri).

Ens ha explicat els seus records d'aquest lloc tant emblemàtic que, segons la data mig esborrada de l'escut del peu de la font, ja hi era el 1811.

Foto: reusantic.com

Encara recorda anar a beure a la font i comprar anissos que desfeien dins un got amb aigua. I en un dia com avui, anar-hi a menjar la mona.

Hem passat un molt bon matí recordant, saludant a la gent que trobavem pel camí, (com abans es feia) i gaudint d'un sol primaveral que feia dies que no veiem.

De tornada cap a casa hem vist dos grups de persones que pujaven a menjar les mones a la vora de la font....com abans

Dessitjo que el passat i el present caminin junts durant molt temps cap el futur i que els que és creuen en el dret d'espatllar aquest magnífic indret es dediquin a fer feines més constructives.

Records dels avis

Aquests dies endreçant per casa he trobat un xerrac que tenia guardat de quan els nens eren menuts, un objecte que llavors no em va fer gens de gràcia tenir per casa, pel xivarri que feia i que enseguida vaig fer "desapareixer" sempre hi ha amics sense fills que et regalen joguines sorolloses, haurien d'estar prohibides per motius de salut :)

Parlant amb els avis de Setmana Santa va sortir el tema del xerrac i de les tradicions perdudes.... La mare i àvia Carme explica.....
"La Setmana Santa d'avui no te res a veure amb la d'anys enrere, es clar que parlo dels anys 50, per ex., comença perquè des de dijous, que llavors era Sant fins dissabte, que es deia de Glória, no podien circular els cotxes per la ciutat i si algú ho feia et paraven i havies de justificar-ho.

El Divendres Sant tapaven totes les imatges de les esglésies amb draps morats i la capella dita del Santíssim, la guarnien amb molts palmons i palmes que els fidels hi portaven després d' haver estat beneïdes el Diumenge de Rams, (en dèiem el dia de la Palma) això es deia, o es diu, el Monument, i era costum d'anar a visitar 7 Monuments.

A les portes de les esglésies hi havia dones venent farigola i les masses i els xerracs de fusta.

El divendres a les 7 de la tarde dins l'església es picava amb les masses i es feia sonar el xerrac per recordar l'hora de la mort. (Per cert, el dia de la Palma, per anar a beneir, sobre tot els nens i nenes estrenaven roba i/o sabates, i eren vestits "de diumenge", no com ara que sempre anem arreglats o "desarreglats").
El Dissabte de Gloria es recordava, a les 10 en punt del mati que Jesús ressuscitava, sonaven les campanes a totes les esglésies, els cotxes, que ja podien sortir, tocaven els claxons, els nens baixaven al carrer a picar amb les masses a les portes de fusta, que llavors n'hi havia moltes, i pels terrats i balcons els veïns sortien a picar pots d'alumini, i amb dues tapadores a veure qui feia més soroll. Els bars també havien estat tancats, i els cines nomes hi feien pel·lícules religioses o de la passió de Crist i si en algun reportatge hi sortia alguna escena "inadecuada" quedava la pantalla negre fins passar "el perill".

Després ja per Pasqua de Resurrecció sortien a cantar les Caramelles els grups o Cors d'en Clave ( els primers els va fundar el mestre Anselm Clave amb treballadors cantaires i després s'en van fundar molts ) anaven cantant les cançons en llocs concertats a canvi de diners i menjar per després reunir-se i celebrar-ho.

En temps de Franco havien de demanar molts permisos, per tot, fins i tot per poder fer els assajos setmanals, però els Cors de Clave seguien cantant i en català!!, recordo que un cor que abans de la guerra es deia Cançons i endavant, per exemple es va haver de refundar i es va dir La Barcarola, perquè l'altre nom els hi sonava a subversiu. Després, un mes mes tard, per Pasqua Florida els cantaires feien una sortida de cap de setmana a algun poble de Catalunya i al tornar feien un "pasacalle" ( així ho anomenaven a les hores) pel barri on hi havia la seu social, amb música, que el mateix cor tenia banda de trompetes i tambors, i passaven per una cascada de focs artificials, ah!!, en aquests cors només hi cantaven homes i tant sols ells anaven a l' excursió, la família els anava a rebre i tots contents.

Es clar que aquestes societats durant l'any feien altres trobades familiars, hi havia quadre escènic, feien balls de vermut, etc.Cada agrupació tenia el seu estandart amb el distintiu brodat, molt maco, i quan anaven a cantar portaven uns fanals i una mena de cistella guarnida en un pal llarg, per recollir el que la gent els hi donava. (ara a molts pobles ho fan també sobre tot amb cors de nanus.)

Tornant a la Quaresma i Setmana Santa, els divendres de Quaresma no es menjava carn, i el Divendres Sant es feia a moltes cases el "potatge" de cigrons, espinacs i ou dur, i es feien les torrades de Sta Teresa ( torrijas) això encara hi ha qui ho segueix fent ara."

M'agrada escoltar relats del passat, formen part de la nostra historia i dels records dels nostres grans i crec que és important escoltar-los perquè puguin ser també records de futur.

El cavall de cartró

El meu germà el va rescatar d'un contenidor i com que sap que m'agraden els cavalls de cartró me'l va regalar. Em va fer tanta il·.lusió!
Sovint els mirava als aparadors, però sempre hi havien altres prioritats abans que un caprici com aquest. Per fí en tenia un! Va arribar brut, amb un troç del balancí trencat, una mica despintat, amb una orella esberlada i els agafadors enfonsats.
El vaig netejar fins fer-lo brillar, però no em vaig atrevir a restaurar els trossos espatllats. Un dia un amic fuster molt manetes, es va oferir a arreglar el que pogués del cavallet de cartró i se'l va emportar.

Els dies van anar passat.....massa dies fora per un cavall tant petit, vaig pensar jo, però al final el van portar.....el balancí com nou i repintat, els agafadors al seu lloc ben enganxats i l'orella esberlada com nova!
Quan el van portar vaig sentir una olor molt forta, primer vaig pensar que era d'algun producte de reparació, el vaig mirar amb més cura i vaig observar petits detalls que abans no havia vist senyals que no tenia abans, o potser no m'hi habia fixat.....després d'uns dies aquella olor penetrant seguia inpregnant el cos del cavallet......fum! feia olor de fum!!!

Al cap d'uns dies vaig resoldre el misteri. En el taller on tenien el cavall de cartró hi va haver un incendi, es van cremar algunes coses, però al cavallet el van poder salvar de les flames, va quedar tot fumat uns dies i guarda algunes cicatrius d'aquella mala experiència però va sobreviure!

Cavallet de cartró, tendre i suau,

de formes arrodonides i càlids colors.

Portador de somnis, d'històries i jocs,

segueix gronxant dels infants els records.