La foguera cremava i jo no podia deixar de mirar-la. Les flames allargassades volien tocar la lluna i cada vegada creixien més, era un instant hipnòtic i em vaig perdre entre les flames.....
Em vaig acostar a poc a poc i vaig veure amb sorpresa que podia tocar les flames sense cremar-me. Sense adonar-me'n em vaig trobar dins la màgica foguera, les seves flames eren tèbies i acariciaven la meva pell amb suavitat, una brisa càlida m'envoltava i em feia sentir en pau......
El soroll dels petards em va fer tornar al món real i recordant aquella sensació vaig pensar que la vivència real més semblant que he tingut ha estat passejar per la platja de la mà de la persona estimada.....
5 comentaris:
Quina foto!!! És fantàstica, i l'escrit també...ho has fet, tot plegt més màgic del que és.
Bona Festa Major!
Hola Aigua,
Quina foto més aconseguida. Maco el relat.
Una abraçada
Ostreees!! quina foto!! :-)))
I quina llàstima que el soroll dels petards t'hagi fet tornar d'aquest magnífic somiar-desperta!
És una nit màgica, on tot és possible i deixar-se estimar és molt fàcil no?
Petonets
Encara que t'anomenis Aigua, que no apaguis mai aquesta flama tan mágica, alimentala sempre així de bonica.carme.
Publica un comentari a l'entrada