dimecres, 4 de febrer del 2009

T'estimoni de pedra

L'altre dia vaig ser testimoni d'un fet que em va fer pensar en que el camí pel que viatgem per la vida te molt sots i esquerdes amb les que podem ensopegar i caure sense voler.....


Nou del matí d'un dia d'escola. Jo era sobre el meu ciclomotor esperant que grans i petits acabessin de creuar pel pas de vianants, una mare amb un cotxet comença a creuar, la segueix una nena petita de tres o quatre anys, de sobta un cotxe que era aparcat tocant el pas zebra, va començar a fer marxa enrere a poc apoc, pensant que no tenia ningú darrera. Vaig xisclar, però amb el casc ningú em va sentir, el cotxe és va parar a pocs centímetres de la nena, que va seguir caminant sense sentir el perill, la mare no és va donar conta de res i el conductor del cotxe va desaparcar sense saber que podia haver passat una desgràcia.
Van ser segons, però em vaig quedar glassada i em va fer pensar durant una bona estona en quantes vegades la nostra vida haurà estat en perill sense assabentar-nos , o quantes vegades per uns segons haurem canviat de camí sense saber-ho.....

5 comentaris:

Assumpta ha dit...

Mare meva quin ensurt!!!
A veure, jo no sé conduir, no tinc carnet, així que no sé massa de què parlo... però és possible que algú faci marxa enrere sense mirar? Que no hi ha el retrovisor per això?
Gràcies a Déu que no va passar res!!

Potser sí que tots hem estat en perill alguna vegada sense saber-ho...

Anònim ha dit...

Que cada uno de tus actos, palabras y pensamientos sean los de un hombre que acaso en ese instante haya de abandonar la vida. SÓCRATES

Striper ha dit...

De fet masses vegades, no acostumen sempre a tenir tots els sentits en alerta quant conduim.

Anònim ha dit...

Llegint-ho i m'he glaçat imaginat...

horabaixa ha dit...

Hola Aigua,

L'insoportable "levedad" del ser humà.

Sempre donem molta feina a l'àngel de la guarda.

Una abraçada