Però avui ha passat una cosa que m'ha fet adonar de que els nens creixen i que ja no els puc protegir com voldria. Avui han atracat al meu fill molt a prop de casa, jo era molt a prop d'ell però no ho sabia i no hi he pogut fer res. Tant aprop i tant lluny a la vegada. I quan ha entrat a casa i m'ho ha explicat plorant l'he abraçat i he sentit que ha crescut, que ja no és un nen petit al que podia envoltar amb els meus braços protectors, em passa un pam ja!, i he estat jo la que en aquell moment m'he sentit petita, no sé qui ha necessitat més aquella abraçada en aquell moment, he sentit impotència i molta ràbia, però dono gràcies perquè no li ha passat res greu i tot ha quedat en un ensurt.
Avui he enyorat aquells dies en que els "petits grans" problemes d'ell jo els podia arreglar amb una abraçada i un somriure i els malsons s'esvaïen .......
Foto de Erni009
5 comentaris:
Caram, Aigua... és un escrit preciós, plè de sentiment...
Em sap molt greu l'ensurt que li han donat al teu fill...
Però estic segura que la teva abraçada li ha anat molt i molt bé, encara que et passi un pam :-)
És d'alló més sentit el teu comentari i reflexa exactament els sentiments de les mares.
M'has fet pensar en una situació similar que jo també vaig patir,quan els meus eren petits,i que suposo que, desgraciadamente ho deuen haver passat moltes mares, ja que el robatori a nens i joves ha estat sempre a l'ordre del dia.
Quina impotencia, oi? Sort que tot va quedar en un ensurt. Una abraçada. Margarida.
Gràcies Assumpta i Margarida
ha de ser dur assumir que la nostra capacitat de protecció té límits
Hola Aigua,
En una obra de teatre fa temps em va emocionar molt unes paraules al final. Era referent a les criatures.
....Quan tots els mals es curaven amb tirites....
No el deixis mai d'abraçar
Publica un comentari a l'entrada