La foguera cremava i jo no podia deixar de mirar-la. Les flames allargassades volien tocar la lluna i cada vegada creixien més, era un instant hipnòtic i em vaig perdre entre les flames.....Em vaig acostar a poc a poc i vaig veure amb sorpresa que podia tocar les flames sense cremar-me. Sense adonar-me'n em vaig trobar dins la màgica foguera, les seves flames eren tèbies i acariciaven la meva pell amb suavitat, una brisa càlida m'envoltava i em feia sentir en pau......
El soroll dels petards em va fer tornar al món real i recordant aquella sensació vaig pensar que la vivència real més semblant que he tingut ha estat passejar per la platja de la mà de la persona estimada.....
Quina foto!!! És fantàstica, i l'escrit també...ho has fet, tot plegt més màgic del que és.
ResponEliminaBona Festa Major!
Hola Aigua,
ResponEliminaQuina foto més aconseguida. Maco el relat.
Una abraçada
Ostreees!! quina foto!! :-)))
ResponEliminaI quina llàstima que el soroll dels petards t'hagi fet tornar d'aquest magnífic somiar-desperta!
És una nit màgica, on tot és possible i deixar-se estimar és molt fàcil no?
ResponEliminaPetonets
Encara que t'anomenis Aigua, que no apaguis mai aquesta flama tan mágica, alimentala sempre així de bonica.carme.
ResponElimina