El meu germà el va rescatar d'un contenidor i com que sap que m'agraden els cavalls de cartró me'l va regalar. Em va fer tanta il·.lusió!Sovint els mirava als aparadors, però sempre hi havien altres prioritats abans que un caprici com aquest. Per fí en tenia un! Va arribar brut, amb un troç del balancí trencat, una mica despintat, amb una orella esberlada i els agafadors enfonsats.
El vaig netejar fins fer-lo brillar, però no em vaig atrevir a restaurar els trossos espatllats. Un dia un amic fuster molt manetes, es va oferir a arreglar el que pogués del cavallet de cartró i se'l va emportar.
Els dies van anar passat.....massa dies fora per un cavall tant petit, vaig pensar jo, però al final el van portar.....el balancí com nou i repintat, els agafadors al seu lloc ben enganxats i l'orella esberlada com nova!
Quan el van portar vaig sentir una olor molt forta, primer vaig pensar que era d'algun producte de reparació, el vaig mirar amb més cura i vaig observar petits detalls que abans no havia vist senyals que no tenia abans, o potser no m'hi habia fixat.....després d'uns dies aquella olor penetrant seguia inpregnant el cos del cavallet......fum! feia olor de fum!!!
Cavallet de cartró, tendre i suau,de formes arrodonides i càlids colors.
Portador de somnis, d'històries i jocs,
segueix gronxant dels infants els records.
Una historia preciosa per una joguina de fantasia.
ResponEliminaGairebé sembla un conte!!
ResponEliminaUn conte d'aquells amb un final bonic... el cavall de cartró que, plè de ferides, és rescatat, netejat, cuidat... però encara haurà de sortir d'un altre perill: un incendi!!... i, finalment, arreglat i curat, ara viu a una casa on el valoren molt :-))
Les fotos, evidentment, perfectes per il·lustrar una història tan maca i dignes del millor conte de "tapes dures" :-)
És genial tenir un regal com aquest, que te'l porta un dels teus i el vas tornant a crear tal i com et surt del cor...
ResponEliminaEncara recordo la careta que feia el cavallet al costat del contenidor. Semblava que no entenia que feia allí. Estava trist, tot sol, pensant que aquell nen amb el que havia jugat tants anys l'aniria a buscar per tornar a casa. Però no, el nen no va vindre mai. La gent se'l mirava, s'aturaven al seu costat però ningú gosava agafar-lo. Jo hi vaig pasar un parell de cops. I, al vespre, estant a casa, no parava de veure aquella careta trista. Així que vaig baixar i m'el vaig emportar cap a casa. Tot tornant em vaig creuar amb una noia i un noi. Sembla que també anaven a buscar-lo. Ella va fer cara de decepció. Els hi vaig oferir el cavallet però em van dir que no, com si savesin que la futura mestresa del cavallet el cuidaria d'allo mes be. Aquella nit l'hi vaig explicar al cavallet que a partir d'ara tindria una nova llar a on podria descansar i a on seria estimat per sempre mes.
ResponEliminaI així va ser.
teteeeeeeeee!!! :) Ja tenim un altre part de la historia! gràcies pel regal. muaaaaaaa
ResponEliminaSi que va ser genial cesc sempre he pensat que no cal gastar-se res per fer un bon regal, els millors son els que es fan amb el cor :)
Si que sembla un conte assumpta potser un dia l'escric :)
Una joguina amb una vida molt intensa :) striper
Hola Aigua,
ResponEliminaPreciosa aquesta historia. Amb força rerefons.
Es llencen tantes coses que serveixen !!!!, tantes com coses que es desprecien mentre d'altres recullen amb il.lusió.
Si tingués vida pròpia, seria afortunat aquest cavall. Per dos cops, la seva fortuna va visitar-lo.
Per a tu, ha estat més que un desig.
Una forta abraçada
Caraaam!! Quina intervenció més maca la del Tete que suposo que és el Tete de veritat... i si no ho és, doncs ha quedat igualment molt maco.
ResponEliminaJa tens més material per escriure el conte :-))
Si que ho és assumpta :)
ResponEliminaSaps un secret horabaixa? m'encanta mirar els objectes que llença la gent, hi ha coses molt interessants :)
Hola de nou Aigua,
ResponEliminaMe'n guardes un de secret? jo també miro coses que llencen els demes i les imagino en un altre lloc, d'un altre manera. La seva història, més o menys, com has fet tu.
Fa temps, no sé si llavors ens conexiem, vaig fer un post que parlava d'una cosa que vaig recollir en un contenidor.
Una abraçada molt forta.
La teva mare m'ha fet veure el teu bloc i m'ha agradat d'alló més. L'historia del cavallet de cartó és molt tendra.Seguiré la teva trajectoria bloquera. Jo també n'estic fent un en col.laboració amb tres noies més, dic noies per dir alguna cosa, som totes granadetes, però aixó no te massa importancia.Si vols conectar-te pots fer-ho a https://www.notanjoves.blogspot.com
ResponEliminaUna abraçada. Angela.
Doncs ja buscaré en els teus posts antics:)horabaixa
ResponEliminaHola Àngela benvinguda i gràcies per passar-te pel Planeta aigua.
Hola aigua, ja saps que conec el cavallet (molt maco de debó), i tota la historia, realment tú vas estar molt contenta per rebre'l, el tete content per que sabía que et faría feliÇ, qui tel va restaurar, satisfet per la feina i content per haver-lo salvat del foc... a la fi el tatano estava predestinat a tenir-te per mestressa. I per molts anys.
ResponEliminaAh¡¡¡he ensenyat el teu blog a Angela, es la meva amiga, ella ja et diu que també té el seu, amb tres "noies" més. Tenen el nom de quatre flors i ella es la Margarida. Carme.
ResponEliminaMolt maca la historia, jo soc la quarta generacio d'una empresa familiar que fem aquest cavalls, precisament aquest és un balancí del nº2, tot fet a mà i pintat íntegrament amb aerografia, si voleu beure més fotos: www.pasqualarnella.com
ResponEliminaRecords !
Martí
Bonic i impressionant,
ResponEliminaAquests cavallets són fets per la familia Pascual Arnella, fundada a Barcelona el 1892.
Amb una origens humils van aconseguir ser una "empresa" reconeguda en el mercat de la joguina.
Abans tothom jugava amb els cavallets i les nines, les pepes, també de cartró
Les empreses dedicades a aquest món van anar desapareixent, amb l'aparició de noves formes d'entreteniment.
Tanmateix, Pascual Arnella encara existeix, és pràcticament la última empresa Europea, i potser d'arreu del món que continua fent aquests cavalls de forma tradicional, a mà.
Aquest cavall devia ser fet i/o pintat per el meu pare o el meu avi, jo sóc ara la cuarta generació, fa no gaire vaig aprendre a pintar-los, tot i que representa una part molt petita de l'actual empresa, ho continuem fent per romanticisme i tradició familiar, més que per negoci.
Gràcies per el post
Martí Pascual
Doncs que no es perdi aquest romanticisme i tradició Martí! Gràcies pel teu comentari i la vostre feina! :)
ResponElimina